LA VENJANÇA ESTÀ SERVIDA

L’Àlvar treu el pot gairebé ple de sota del llit i comença la caça. Alguna cosa ha de fer per no avorrir-se si està castigat. I tot pels deures i per les notetes de la mestra a l’agenda. Quin fàstic! Per culpa seva ara no es pot moure de l’habitació fins que els acabi. Però van ben servits si es pensen que els farà.

Dins del recipient se sent una fregadissa d’ales. Mira al seu voltant i, de sobte, sobre el vidre calent, veu tres mosques que es passegen seguint una de les línies de claror que les escletxes de la persiana hi dibuixen. Van una darrere l’altre, en fila índia. D’aquestes no en té. Són molt grosses. D’un blau brillant. N’agafa una per una ala i la mira amb la lupa. Els seus ulls engrandits són immensos. La deixa anar espantat com si veiés un monstre i l’animal torna amb les altres. S’hi apropa de nou. Deixa el pot a terra i es prepara. Amb la mà oberta fa  un gest ràpid i fulminant. N’atrapa la primera que lluita per escapolir-se, però no la deixa anar tot i les pessigolles al palmell de la mà. No pressiona. La vol viva. L’agafa per una pota i a dins!

L’endemà, a l’hora del pati, destapa el pot sobre l’entrepà de mortadel·la que menja la mestra que queda totalment cobert de mosques famolenques. Els xiscles que fa són la seva recompensa. No importa què li pugui passar després.

Mercè

PrL

Imatge: pixabay