UN CEL DE COLORS

(SOBRE DIÀLEGS)

― No sé què fer-ne de la classe que m’ha tocat aquest any, Màrius. No paren atenció i es passen l’estona jugant. Estic una mica desesperada. Ho he provat tot― li comenta l’Àngela mentre sopen.

De sobte, ell es posa a xarrupar de forma escandalosa. L’Àngela el coneix bé i sap que amb aquell gest, li vol dir alguna cosa. L’observa primer de forma poc agradosa i després fa el mateix, xarrupa encara més fort mentre somriu.

―Ho has entès molt bé, estimada. Res de pissarra, res de llibre obert per la pàgina tal, res de pintar ni de copiar. Has de fer alguna cosa que no s’esperin. Potser així captes la seva atenció i no es dispersen.

―Ho provaré. No perdo res. Però…com? No portaré pas un recipient amb sopa i em posaré a xarrupejar com ara.

―Ets prou intel·ligent i creativa. Segur que sabràs com fer-ho.

L’endemà l’Àngela entra a l’aula. Porta la bata del revés i traus i botons no coincideixen. Es repenja a la taula per la part de davant. A la mà, té un paquet de fulls de colors. Va traient la cel·lofana que el cobreix sense obrir boca mentre mira els alumnes que s’empaiten per la classe, d’altres riuen i juguen.

―Què farem avui? ―diu l’Oto.

L’Àngela els mira i somriu. Es tracta de no dir res de moment. Esperar que ells preguntin i actuïn.

―Portes la bata mal posada ―riu l’Esme.

Aquest comentari fa que un parell d’alumnes més s’hi fixin i esclatin a riure. De mica en mica tots van callant i miren la mestra que continua sense dir res. Sap que el silenci és a vegades la millor manera de captar l’atenció, cosa que amb aquests vailets tan moguts, ha aconseguit poques vegades.

S’acosta als pupitres i va deixant a sobre un full de color.

L’Àngela torna al seu lloc i comença a doblegar el seu a poc a poc.

―Ja sé què fas―crida en Lluc que de seguida ha descobert les intencions de la mestra―. Vols que fem avions.

Ella somriu. Tots estan ben enfeinats i en silenci. Van seguint els gestos d’ella. Hi ha qui acaba abans i ajuda algun company que no se’n surt. També d’altres s’aixequen i van a buscar un altre full.

―Ara vull que escriviu en una de les ales, una paraula que un agradi molt.

Mentre espera va veient faltes grosses d’ortografia , però no diu res. Serà un tema per a un altre dia.

―Heu acabat tots. Som-Hi!

I el cel de la classe s’omple d’avionetes de paper.

Mercè

PrL

Imatge: pixabay