LA MÀQUINA DE COSIR

Des de qualsevol racó de la casa, l’oïda de la Mariona estava amatent a aquella cadència musical que captava del tot la seva atenció. Deixava el que estava fent i corria fins a aquell quartet on la mare tenia el cosidor. Quina frissança per arribar-hi. Entrava de puntetes per no destorbar-la i seia a sobre d’aquella coberta de fusta amb què la mare tapava la màquina quan no la feia servir. Estava escarmentada perquè un dia que s’havia descuidat de fer-ho, la nena va travessar-se l’ungla quan la va voler imitar. Quin dolor! Però ni una gota de sang. Va aprendre molt més del mal que s’havia fet que dels advertiments constants de la mare.

Amb quina destresa feia avançar la peça de roba que quedava atrapada quan baixava la pota de la màquina. Estava tan concentrada en allò que feia que ni s’havia adonat que la Mariona era allà. Hi tenia tots els sentits posats. No era gens fàcil coordinar els pedals, aquella mena de volant i l’agulla que penetrava, unes vegades violenta i d’altres suau, en la roba. Es requeria d’una bona coordinació i ella dominava aquella màquina que s’amansia a les seves mans. La petita mirava la velocitat de l’agulla anant amunt i avall. I el fil que sortia del rodet donant voltes. Quin mareig!

Dues coses li cridaven l’atenció: una, el clic metàl·lic que feia la porteta amagada quan calia reomplir la canilla. Amb quina delicadesa l’agafava la mare d’aquell espai minúscul on a penes li cabien dos dits. I l’altra, el ritme, sempre igual, amb què feia anar els pedals. Era amb ells que aconseguia aquella música que la cridava.

© Mercè

PrL

Imatge: pixabay