Diuen els qui em coneixen de petita que aquest deu ser un record robat. Els dic que no, que puc descriure amb tota mena de detalls les persones, l’atmosfera, el lloc. Em passa pel cap com una pel·lícula.
Asseguts al voltant d’una taula rodona, sopàvem mongeta tendra. De sobte la porta alta d’un armari va caure sobre el llum del sostre i el va trencar en mil bocins. Els plats van quedar plens de vidres i van tapar la verdura que feia una estona la mare m’havia aixafat perquè no m’agradava.
Al seu costat hi havia un cuco amb un nadó. Va ser coincidència que uns segons abans de la caiguda, la mare l’hagués agafat per alletar-lo? No ho sabrem mai. La vida té aquests misteris o aquestes coincidències; el bressol va quedar innundat de petits cristalls.
Sempre m’han assegurat que en aquella època jo no havia nascut; però s’equivoquen. Si algun dia perdo la memòria, aquest record perdurarà sempre.
Mercè
PrL
Imatge: Google
des del porxo • blog d'escriptura 
¡Genial! Los recuerdos se convierten en vivencias y no los olvidamos.
M'agradaM'agrada