EN TANGO

La veig venir de lluny. Menuda, prima i saltarina. Camina decidida perquè festeja la vida. La cua de cavall de rastes es balanceja d’una banda i de l’altra. Quan arriba al meu costat, obre els braços i m’envolta tota. Menuda, prima i afectiva. És una d’aquelles persones que t’expressen tot en una abraçada perquè s’entreguen sense límits. Trenca fronteres aixecades per protegir-me i no fer-me del tot accessible. Manies de persona feta.

Menuda i prima. Amb els ulls immensos i brillants. Tot vida. Sedueix amb la seva mirada, hipnòtica i acollidora.

I m’explica una història que l’emociona mentre parla.

Tango, el seu gat, era molt petit quan li van donar. El van deslletar massa d’hora i ella diu que té la síndrome de l’abandó. De seguida es va adonar que necessitava dels batecs d’un cor per calmar-se. I quan ella arriba a casa, el Tango, que ara és una mica més gran, salta al seus braços i es col·loca ben arran del seu pit esquerre.

Entre el Tango i ella hi ha un lligam indestructible.

© Mercè

PrL

Imatge: pixabay