CARTA AL PARE

Trec la capsa de les fotos i vaig posant a sobre de la taula les que tinc de petita. Totes, en blanc i negre. En algunes hi surts tu. La mare t’agafa del braç i se’t veu a la mirada com t’agrada aquella dona jove i bonica que fa que molts homes es girin pel carrer.

Sento un pessic d’enveja.

A l’altre costat portes de la mà en Josep. Com si tinguessis por de perdre’l. Això és el que devia passar perquè miro més fotos i ja no hi surt més.

La mà del meu germà agafa la meva. No sé si el destí em va encadenar per sempre a ell. És de gran que me n’he adonat. Quan ja les seqüeles havien traçat camins intransitables

Trobo a faltar una de tots dos sols, pare. Només tu i jo. Una foto on també m’agafis de la mà. Ben fort. Per fer-me passar totes les pors que he tingut sempre.

No hi és.

Pare, només volia moixaines i petons. Sobretot de tu. Reclamava atenció, però m’ignoraves. I vaig aprendre a no plorar. Tu tens la culpa que moltes emocions se m’hagin podrit dins.

Em vas fer creure que no era prou bona i que mai no arribaria a ser com ell. Vaig créixer amb la idea que si hagués estat un noi tot hauria anat d’una altra manera. Jo mai no podria anar al davant de la nissaga familiar quan tu no hi fossis. Ni tant sols els fills que jo havia de tenir no perpetuarien el teu cognom, tan important per a tu. T’acuso d’haver estat una influència negativa en la relació que he tingut amb els homes. Sempre pendent del que volien. Sempre demanant-los perdó.

  Em vaig passar anys perseguint un pare que només existia en el meu cap. Formaves part d’un decorat de cartró pedra. No em miraves ni em tocaves. Així va anar creixent el ressentiment que em va allunyar de tu i vaig  odiar-te per tot el que no em donaves.

M’agradava provocar-te. Fer-te patir. Castigar-te. Remenava els teus calaixos i t’agafava coses. Sempre te n’adonaves i et queixaves. La mare deia que no sabies on tenies el cap. Eren tresors que acabaven en una paperera del carrer.

Fins que un dia vas plorar. Et vaig veure desvalgut i abandonat. Va ser quan vaig agafar-te el rellotge de la primera comunió d’en Josep.  I em vaig adonar que la ràbia havia anat massa lluny. L’endemà te’l vas trobar a la butxaca de l’abric. I van parar el petits robatoris. Em vaig concentrar en els estudis quan vaig adonar-me que et senties satisfet dels èxits que tenia a l’escola. Per fi havia trobat un camí per arribar a tu.  

Abans de tancar la capsa, miro la darrera foto que et van fer. En colors. Somrius. El càncer ja t’havia minat els ossos i portaves barba perquè t’havies aprimat massa. I el temps corria massa de pressa.

Em va agradar l’home que vaig descobrir quan et vaig recuperar. Fràgil i tendre. Van ser mesos d’abraçades a qualsevol hora, sense cap motiu. Em vas compensar per tot el que, sense voler, m’havies negat tant de temps. La pena havia construït una muralla entre tu i jo. I la vam enderrocar.

Ja han passat molts anys. Quan miro enrere la nostra història no sé ben bé què és realitat i què ficció.

T´he perdonat i he pogut passar pàgina.

El record que he construït de tu em dona pau i em fa somriure.

© Mercè

PrL

Imatge: pixabay