ESCENA

La Kira pica al timbre tres vegades i espera el soroll metàl·lic que obre el portal. A aquestes hores del migdia el pare ja deu haver arribat de la feina i la mare deu estar amb el dinar. Cap dels dos no l’han sentit? De dins surt ara un home i ella aprofita per entrar. Des del portal fins a l’inici de l’escala hi ha una catifa de fulls de diaris que l’Amàlia col·loca els dies de pluja perquè no li embrutin el terra i també una galleda vella que fa de paraigüer. Es tira la caputxa de la capelina enrere i tot de gotes llisquen sortejant la gepa que la motxilla li fa a l’ esquena. Amb les botes d’aigua va saltant de full en full jugant a la xarranca. Un enfilall de gotes  la segueix. Sempre puja pel costat de la barana que la claraboia il·lumina;  de tant en tant s’atura a mirar aquelles partícules de pols que suren en l’espai com una pluja molt fina.
Passa davant la gestoria amb la porta oberta i sent el tecleig d’una màquina d’escriure.  Més amunt, olor d’estofat que s’està socarrimant. Què haurà fet avui la mare per dinar? Ara sent el timbre d’un telèfon que ningú no contesta. Ve del pis on viu l’home amb sotana que un dia la va espantar mirant a través de l’espiell.
            L’últim tram i ja és a casa. La porta està entreoberta. Dins, un silenci que fa venir fred. El terra del menjador, ple de vidres. La mare, tancada al lavabo, plora. El pare no s’ha tret encara la gavardina i mira la Kira desconcertat.

© Mercè

PrL

Imatge: pixabay