LA MATRACA

Quan faltaven dues setmanes per a les vacances, van començar els preparatius de Nadal. Quins nervis! Era el moment en què el pare baixava de les golfes les caixes dels guarniments. Deixava que el més petit les obrís. Quina emoció!  Anava traient figures, boles i garlandes lluminoses fins que sortia la matraca. Com rodava! Quin soroll de motors a punt d’iniciar una cursa, rum-rum o d’una metralladora disparant ràfegues, ra-ta-ta-tà. Tot un any adormida esperant les Festes. Quant de temps! Per què no la hi deixaven tenir  sempre?

            Aquell xivarri se sentia per tota la casa; de tant en tant, el veí del costat feia bromes sobre aquell soroll que li recordava les naus de “La guerra de les galàxies”. La joguina de fusta és convertia en un apèndix de la mà infantil. Quan tornava d’escola, deixava la motxilla i l’anorac tirats al sofà del menjador i l’anava a buscar. Feia rodar el canell i aquell artefacte giravoltava també. Que arriba la festa! Vols parar una estona, em fas venir mal de cap, li deia el pare. Per què no surts al jardí? afegia la mare.

            Quina piuladissa feien els ocells, aquell so els espantava; aixecaven el vol i se n’anaven; també bordaven els gossos del veïnat. És que no s’adonaven que tenien el Nadal a tocar?

            Després la matraca deixava de ser una il·lusió primerenca i l’atenció es desplaçava a les figures del pessebre o a la simbomba. Un so substituïa l’altre.

Era quan tornaven a desar el parament nadalenc, que sentia un pessic a la panxa. Quants dies per al proper Nadal! 

© Mercè

PrL

Imatge: google